FORN - Historia
en: KILN - History
es: HORNO - Historia
L’home primitiu sabia que deixar l’argila al sol, s’enduria i quan va descobrir com crear el foc, es va adonar que si posava l’argila durant diverses hores al voltant d’una foguera, amb la calor, la feia encara més dura i forta. Amb l’evolució de l’home durant milers d’anys, també es va desenvolupar el mètode de cocció. El següent pas va venir amb la constatació que la terra no es va cremar i que es mantenia amb la calor. Els clots van ser excavats en el sòl i capes de material orgànic inflamable com, fusta i la palla es van col•locar al voltant. El sol assecava les olles apilades, després, el material orgànic es col•locava als costats, finalment, les peces eren d’argila cuita. Quan es coïa, les parets de terra i els trossos de ceràmica trencats, mantenien la calor, d’aquesta forma el foc aconsegueix una major temperatura.
La següent etapa del progrés després de la cocció en clots va ser un forn de tir directe. Es creu que va començar a Egipte fa més de 7000 anys. L’home es va adonar que la terra i les parets d’un clot podrien mantenir la calor i llavors es podia construir un forn amb pedres, trossos de ceràmica i fang. El primer forn de Tiratge directe, va ser de forma ovalada, com una U invertida, amb una obertura en la part inferior per usar-ho com a forat per avivar el foc. El sostre era un mig cercle, completament segellat per a la cocció, però s’havia de trencar per treure les peces. Aquest mètode es va generalitzar en tots els països del Mediterrani, Grècia, Roma, Creta i Mig Orient.
Es van produir grans millores en la següent etapa, el forn es divideix en dos plantes. El pis inferior era per contenir la llenya, tenia espais oberts per poder agregar fusta contínuament. En la planta superior es col•locaven les peces per coure i tenia una xemeneia, perquè els gasos poguessin escapar durant les primeres hores de cocció. Tant la xemeneia com els forats per avivar el foc, tenien blocs de maons separats i poder cobrir-los durant la cocció, la qual cosa va ajudar a controlar i augmentar la calor.
La caiguda de l’Imperi Roma i el creixement de l’Imperi Àrab van portar grans canvis en el coneixement de la ceràmica, l’ús d’esmalts i colors fets de metalls valuosos. Es va observar que l’argila cuita i els esmalts havien d’estar separats, perquè els gasos de l’argila danyaven els colors.
A Espanya, els forns per a la cocció eren coneguts com a Forns Àrabs i les coccions eren per la crema de fusta. Eren grans estructures de maons quadrats, amb dues plantes. En el pis inferior del forn estava la fusta per al foc i en la part superior els objectes per coure’s. El temps de cocció depenia de la grandària del forn i podria trigar fins a 24 hores o mes. Es començava amb un foc lent, a poc a poc escalfant fins a aconseguir la temperatura requerida, aquest punt es detectava a través de l’espiell en veure el color del foc de l’interior del forn i comprovar l’evolució del color de l’esmalt. La determinació de la temperatura de l’argila no era tan important, ja que una lleugera sobre cocció no l’afectava, però amb els colors, l’augment de la temperatura podia destruir per complet tot les peces. El procés de cocció va exigir als homes treballar sense parar, omplir el forn amb fusta, comprovant que la temperatura augmentava contínuament els mateixos graus en tot el forn. Quan el forn aconseguia la temperatura correcta, es deixava refredar, s’obria, i cada tros de bescuit era tret i comprovat. Va ser amb aquest mètode de cocció que es va produir tot el bonic Llustre.
L’energia per als forns durant molts segles va ser la fusta, però ara existeixen diferents tipus de forns, marques, mides, dissenys, cocció. L’energia per a la calor pot ser electricitat, gas, fusta, carbó i petroli. Estan fets amb controlador automàtic de temperatura, o amb cons. Alguns són coneguts pel seu mètode cocció com el Raku i la Sal. El coneixement dels forns, amb les seves moltes diferències, pot convertir-se en una especialitat en si mateixa
