MAJÒLICA: 2b -- La seva Història a Espanya
en: MAJOLICA: 2b - History in Spain
es: MAYÓLICA: 2b – Su Historia en España
La ceràmica sempre ha estat popular a Espanya, la ceràmica i el fang existit des de fa milers d’anys. Les primeres ceràmiques decorades solen referir-se a les ibèriques, més tard les gregues i romanes i després amb la conquesta dels àrabs, van aparèixer tècniques amb lluentor, els mètodes de Llustre i Majòlica.
El que fa al Mètode Majòlica diferent dels altres, és que el bescuit (argila cuita) es cobreix amb una base opaca, que es decora amb colors d’òxids metàl•lics envernissats. S’enfornen perquè s’uneixin, integrant-se els colors que en fondre’s formin uns altres el resultat dels quals és una superfície brillantment acolorida que manté i augmenta els encants de les línies, colors i la qualitat de la decoració.
Els metalls que s’usaven eren; or, plata, estany, platí i coure. La plata i el coure creaven un color fosc, ataronjat i vermell que de vegades s’eren tan foscos, que semblaven negres. El Mètode Majòlica es desenvolupa, canviant, evolucionant, descobrint noves maneres de fer colors sense haver d’usar metalls cars, per la qual cosa el treball es va fer més ràpid i barat. En cada empresa de ceràmica, la preparació dels colors arribava a transformar-se en una especialitat secreta. L’empresari, que dirigia la preparació i elaboració dels colors, s’ocupava també del mesurament i càlcul de les quantitats que lliurava als treballadors que decoraven les obres.
En les localitats on la terra era apropiada per fer argila es van establir moltes empreses, en el passat cadascuna d’elles efectuava tot el procés de fabricació, des de treure l’argila de la pedrera fins a la decoració i cocció de les obres acabades. Els treballadors s’encarregaven sempre en la mateixa secció perquè s’especialitzessin i anessin més ràpids. Ja extreta l’argila del jaciment es barrejava amb aigua i colava per netejar i extreure qualsevol residu insoluble, després es filtrava l’aigua deixant que l’argila adquirís un estat gairebé sec, tallant-la a continuació en grans blocs separats que es deixaven en coves fredes, de vegades fins a anys, perquè l’envelliment afavoria la plasticitat.
Abans d’usar l’argila s’ha de pastar bé, per aconseguir un grau d’humitat i plasticitat adequada per modelar; rajoles, gerros, plats, etc. Per a la primera cuita s’ha de deixar assecar completament. A Espanya els forns utilitzats es deien àrabs i la combustió era cremant fusta. Eren estructures de grans maons i de dos pisos, el de sota per cremar la llenya i el de sobre per als objectes que s’anaven a enfornar. La durada de la cuita depenia de la mida del forn i podia arribar fins a 24 hores o més. La cocció es començava amb foc lent que gradualment s’incrementava fins a aconseguir la temperatura adequada. Es controlava la temperatura mirant a través dels espiells per veure el color del foc, extraient-se petits trossos (testimonis) per poder veure l’evolució del vernís. L’argila no precisa un control exagerat de temperatura, doncs un lleuger augment de temperatura no l’afecta, però quan hi ha vernís o esmalt, la sobre cocció pot destruir completament tot el treball en el forn.
El procés d’enfornar exigia una atenció constant, per la qual cosa els treballadors no paraven, posant fusta en el forn, comprovant que la calor pugés gradualment per tot el forn i quan aconseguia la temperatura correcta, es deixava refredar. S’obria i s’extreia cada peça, comprovant que les seves formes estiguessin correctes, que les superfícies no presentessin abonyegaments, que s’haurien de llimar i fer-les sonar per comprovar que no estiguessin esquerdades. Les peces danyades que no es podien comercialitzar, es trencaven a trossos que s’utilitzaven per decorar parets, com poden veure’s en la Catedral de Barcelona.
Aviat es va transformar en un producte molt popular, fabricant-les en altres ciutats com Talavera de la Reina i Barcelona. Els tallers estaven en mans dels comerciants locals, però els ceramistes moros que s’havien traslladat des d’Andalusia per poder viure i treballar en el regne cristià, que era pròsper i pacífic, van incrementar el seu treball que no es venia solament a les famílies riques, sinó també als mercaders, ciutadans, comunitats religioses i s’exportava pel Mediterrani i als Països Baixos. A causa d’aquesta expansió la tradicional decoració moruna es va canviar gradualment a motius i decoracions cristianes.
El gran augment de producció es devia al fet que els materials que usaven eren més barats, i fins i tot els colors es feien ja sense metalls preciosos. Els plats, gerros, rajoles per a parets i sostres s’estaven produint amb un color blau, popular i predominant. L’origen de la paraula “rajola” ve del castellà “azulejos”, que significa color i distància, és a dir: color blau que es veu des de lluny.
Les rajoles tant a les esglésies com a les cases privades van començar a mostrar motius figuratius, que es consideraven com una forma il•lustrativa d’informació per a la gent analfabeta, la decoració de les parets de les esglésies mostraven històries bíbliques, els pots farmacèutics amb plantes medicinals amb els seus noms en llatí, també representaven artistes i treballadors fent els seus oficis quotidians, el procés de fabricació del vi, pa, oli i moltes altres especialitats. Els productes en ceràmica es fabricaven per a l’ús quotidià de tots els públics.
