PASTA EGÍPCIA
en: EGYPTIAN PASTE
es: PASTA EGIPCIA
Orígens. La pasta Egípcia es desenvolupa en l’Antic Egipte (2686-2181 aC.)
Època en què els joiers van utilitzar la fosa, per aquest motiu el vidriat (vidrat) ceràmic esta molt lligat a la metal•lúrgia del coure i el bronze. (no hi ha cap lligam ni relació amb la faiança (fr. faïence).
Definició. És una pasta auto – esmaltable amb un interior sorrenc; la seva composició té molt a veure amb el vidre; és una pasta molt silícica barrejada amb sals alcalines amb poca o gens matèria plàstica, i els òxids.
Aquesta pasta té la propietat de vidriar-se a si mateixa i es
caracteritza pel seu color final blau brillant. Algunes vegades és decorada amb òxid de manganès (color negre).
Auto – esmaltat. És l’ acció protagonitzada per totes les sals alcalines i els òxids metàl•lics durant l’assecament. En aquest procés aquests elements son estirats i arrossegats cap a la superfície, creant d’aquesta manera les eflorescències .
Aquestes vitrifiquen gràcies a la presència de la sílice (formadora del vidre)
en tota la superfície, donant brillantor i color, tot en una sola cuita.
Utilitat. A l’antic Egipte es va fer servir bàsicament en joieria, amulets, petites estàtues funeràries i poca cosa més, donada la dificultat en treballar-la
Composició. En l’actualitat les matèries primeres per formar la pasta son adaptades, ja que a l’època original els egipcis tenien els components generadors molt a l’abast (rius, terres, sorra del desert….)
Partim d’una pasta molt alcalina i molt poca plasticitat, d’aquí ve que sigui una pasta molt especial. La seva composició pot variar molt segons l’ús final.
En la composició base hi solen intervenir: Sílice, Feldspats, Creta, Caolí, Carbonat sòdic, Bicarbonat sòdic, sorra fina i l’òxid de coure per donar els famosos blaus egipcis. També s’hi poden afegir altres òxids per a desenvolupar
diferents tonalitats .
Base brillant de pasta egípcia 850ºC
Sílice…………………. 75
Creta ……………….. 3
Feldspat K ……… 2
Ball Clay …………. 5
Carbonat Na …….. 4
Bentonita …………. 3
Colors
Blaus Òxid de Cobalt 0,5 % a 2 %
Turquesa Òxid de Coure 1 % a 3 %
Porpra – Òxid de manganès 1% a 4%
Preparació. Es imprescindible tenir tots els materials i estris preparats abans de començar el procés, ja que és una pasta molt exigent i molt ràpida de treballar.
1) La base pesada
2) Un morter gran
3) Una espàtula de plàstic rígida o semirígida
4) Una lamina de plàstic
5) Aigua destil•lada o de pluja
6) Un biberó o tub per mesurar l’aigua
7) Un sedàs
8) Molt important: Fer servir mascareta per la pols i guants
Manera de preparar
a) Pesar la base i la barrejar molt bé en sec fins que quedi una mescla
homogènia. Després passar-la pel sedàs.
b) Posar l’aigua destil•lada o de pluja dins un biberó per mesurar-la ja que
no en vol gaire i s’ha que tirar poc a poc.
c) Posar la base dins un morter, introduint-hi l’aigua a mesura
que es barreja amb l’ajut de l’espàtula. Tenir cura de no afegir aigua en
excés, perquè s’arriba a l’estat líquid amb molta facilitat.
Un cop aconseguida una massa, es pot manipular i donar-li la forma final
segons el disseny i decidir la tècnica a utilitzar.
d) Atenció: A l’hora de manipular la pasta, s’ha de fer de forma ràpida i
continuada, i no tocar-la excessivament, dons té tendència a humitejar-se i
s’estova amb facilitat. És convenient començar la peça i acabar-la
ininterrompudament, ja que deixant-la en repòs el resultat final no es
satisfactori.
e) Si es vol treballar la pasta amb motlles de premuda, cal que siguin de fang,
ja que el guix es contamina amb les sals i els fa inutilitzables.
f) Una altra manera de tractar-la és en forma d’engalba.
g) En la manipulació d’ aquesta pasta s’han d’extremar les mesures de
protecció: Mascareta per a la pols i guants de làtex per a evitar el contacte
de la pasta amb la pell.
Assecament. Aquesta acció te una durada mínima de dues o tres setmanes segons la peça.
És important que durant aquest període la peça s’oxigeni per un igual, perquè
a l’espai que no l’hi hagi tocat l’aire, quedarà sense esmaltar.
Durant aquest procés convé no tocar la peça per tal de no malmetre les eflorescències forjadores del color.
L’ambient del local on es porta e terme l’assecatge: fred, calor, humitat, etc… influeix directament en el resultat final.
Decoració. Qualsevol tipus de decoració s’ha de practicar abans del procés d’assecament, doncs és impossible actuar sobre la peça un cop iniciada l’aparició de les eflorescències.
Cocció. La temperatura de cocció ideal oscil•la dels 850ºC fins els 1050ºC segons la formulació de la base.
La corba de cocció és la d’una cuita de baixa temperatura, amb un mínim de 8 hores i un refredament lent.
Com en tota cuita, l’enfornada ha de ser molt acurada protegint les plaques del forn, ja que te tendència a desprendre’s petits esquitxos d’esmalt. És molt important enfornar la peça tal i com s’ha assecat per tal de tocar-la el mínim possible.
Autora – Maria Teresa Capeta
Feu clic a la imatge per ampliar
