PORCELLANES
en: PORCELAINS
es: PORCELANAS
PORCELLANES
Història: La pasta de porcellana és d’origen xinès. Es diu que els ceramistes xinesos preparaven muntanyes de porcellana per als seus nets i que les deixaven a sol i serena durant dues generacions perquè fós més plàstica ara fa uns 1.500 anys.
Va ser Marco Polo, en un dels seus viatges, qui la va introduïr a Europa. Van haver-hi molts intents d’imitació, però no va ser fins el segle XVIII que es va conèixer l’autèntica composició de la porcellana i van aparèixer les primeres fàbriques de porcellana a Europa.
Caracterítiques de la porcellana: Les porcellanes són pastes blanques transllúcides, dures (que no es ratllen amb l’acer), homogènies, molt sonores, completament vitrificades i que tenen un punt de ruptura de grà molt fi i brillant. Són impermeables a l’aigua i resisteixen bé l’acció de les gelades, fins i tot sense estar recobertes per un esmalt. Aquestes característiques de la pasta, sobretot la transllúcidesa i la vitrificació defineixen les porcellanes. Si la pasta manté totes aquestes propietats menys la transllucidesa, llavors es tracta d’un gres.
La porcellana és una pasta ceràmica composada per caolí, feldespat i quarç en diferentes proporcions. Veure diagrama triaxial (a)
Existeixen diferents tipus de porcellana:
Porcellana dental: Aquesta porcellana és bàsicament feldespàtica amb poc quarç i caolí. És una pasta autovidriant i s’utilitza per fer prótesis dentals. Degut al seu alt percentatge en feldespat, només es pot treballar amb motlles.
Porcellana d’ossos: La porcellana d’ossos va ser fabricada per primera vegada a Angleterra el 1794. La principal característica d’aquesta pasta és que és molt blanca i molt transllucida. Té una gran resistencia a l’impacte i s’utilitza per fer vaixelles. La temperatura de cocció està al voltant i a partir de 1200ºC. A més dels tres components bàsics: caolí, quarç i feldespat, conté un percentatge de fosfat tricàlcic el que la fa especialment blanca.
Porcellana dura: La porcellana dura és molt blanca, transllúcida i completament vitrificada. Es composa en gran part per aluminosilicats de potasi. Té qualitats tècniques de resistència, refractarietat i aïllant tèrmic. Les temperatures de cocció oscilen entre el cono 9 (1280ºC i el cono 16 (1460ºC)
Porcellana esteatita: Aquest tipus de porcellana té la característica d’aguantar bé el xoc tèrmic. El seu principal component és el magnesi o el liti. S’utilitza per fer aïllants tèrmics dels cables de les torres elèctriques d’alta tensió, per fer vaixelles per anar a la flama directa o peces de motor de cotxes. És bona per fer Rakú. Són porcellanes baixes en quarç i altes en alúmina. Sovint s’utilitza sillimanita (Al2 Si O5) en lloc de quarç. Les composicions que contenen com a mínim un 50 / 55% de caolí i menys de 25 / 27% de quarç són les més resistents.
Porcellana tendre: Porcellana tendre és el terme utilitzat per designar pastes de porcellana que són vítrees, blanques i transllúcides. Es vitrifiquen per sota del cono 12. És recomanable fer un biscuit a cono 8 amb un contramotlle, ja que es deforma molt, i esmaltar-la a una temperatura menor. S’utilitza per fer vaixelles.
Porcellana Vítrea: Aquesta porcellana s’ha desenvol•lupat amb la finalitat de poder disposar d’un material resistent i relativament impermeable per fer material sanitari. Té una gran resistència mecànica i es deforma molt poc durant la cocció.
Bibliografía:
F. Singer i S.S. Singer.Cerámica industrial. Bilbao: Ed Urmo, 1971. Enciclopedia de la química industrial, vol: 1.
F.H. Norton. Cerámica fina, tecnología y aplicaciones. Barcelona: Ediciones Omega, 1975.
Antoine d’Albis. Traité de la porcelaine de Sèvres. Dijon : Éditions Faton, 2003.
Montserrat Altet Girbau
Feu clic a la imatge per ampliar
